Sal negra

Author: Manel Vallés i Arín

Pages: 72

Format: 15 x 21

12,00 €

Quantity

978-84-949267-8-5

New

Per a escriure el pròleg d’un poeta que t’ho demana amablement, el primer que s’hauria d’expressar és agraïment. Amb tanta postmodernitat que ens allunya de la realitat, la gratitud sembla una paraula antiga, religiosa. Reconèixer als altres és l’única base possible. Els altres són l’expressió real de la poesia. En els altres es pot sentir la capacitat emocional d’un mateix. Encara que els poemes estiguin escrits en primera persona, l’equilibri d’un poema sempre acaba partint de la relació que es pugui tenir amb els altres. Sense els altres, no hi ha poesia. La dimensió d’un poema, per tant, dependrà de com puguis sentir la relació amb els altres, a través dels records o a través de les recreacions de la realitat. Per això, existeix la poesia, per a somiar que estàs tocant les coses que escrius. Després de l’agraïment, el primer que s’ha de fer és llegir tot el llibre i llegir un llibre de poemes significa llegir els poemes tal com han estat escrits, sense interpretar res més, començant per la primera lletra i acabant per l’últim so que no s’acaba de dir del tot. Aquest simple fet sobre com s’han de llegir els poemes ja podria donar per a escriure un assaig, sobre la forma que tenim de valorar la poesia, les contraprestacions privades i col·lectives que tenim. Una altra qüestió seria com critiquem de forma pública la poesia dels altres (això seria un contra assaig).

Vaig conèixer Manel Vallés a través de les xarxes, com a responsable de la pàgina «Poetes imparables del xxi» (<https://www.facebook.com/PoetesimparablesdelXXI/>), amb més de dos mil usuaris que segueixen les novetats de llibres, recitals, entrevistes, premis convocats i poemes que va penjant. Després el vaig conèixer en alguna presentació que vaig fer d’algun llibre meu a les Terres de l’Ebre. El que recordaré sempre d’ell va ser el dia que em va acompanyar a la presentació del «Manifest de Poetes per la Independència» (1 d’octubre de 2014) al pati de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona. Durant tot aquest temps, hem anat parlant i hem mantingut el contacte. Com a gran lector i gran amant de la poesia, no em va resultar estrany que pogués escriure un poemari. Sal negra és un títol contundent que ens aproxima a la seva realitat, a la seva experiència. El primer poema, les primeres tres paraules, ja ens avança moltes coses. Remors dels dies, comença com a camí que entra al camí. Són les tres primeres paraules que ens allunyen de nosaltres mateixos, de la distància que existeix entre el temps i nosaltres mateixos.

El llibre va intercalant poemes curts, més tradicionals, amb poemes estirats, més viscuts. Tot i el pes del temps, del passat, el desig de viure es manifesta de forma insistent. Alguns dels poemes més viscuts parteixen d’una crítica a la realitat, amb una gran visió poètica. És quan el llibre s’aixeca de les mans del lector per a convertir-se en un mirall. M’agrada Manel Vallés quan es deixa anar, quan escriu de forma lliure, sense pressions històriques, ni influències d’estil. Unes altres vegades, plasma experiències molt evidents, però els poemes evidents potser acaben sent els poemes que més coses que poden explicar. Els poemes evidents també formen part de la poesia catalana de l’experiència. Evidentment, l’experiència acaba sent l’evidència d’un mateix. Els poemes curts acaben sent petits anuncis.

De sobte, vas llegint el llibre i apareix un poema quotidià que expressa la transcendència del moment. També hi ha records sobre tots els anys viscuts a Barcelona, realitats comparades. Manel Vallés escriu estampes, imatges reals que no tenen res a veure amb les imatges que es publiquen a les xarxes socials. S’allunya de les imatges ideals que no duren ni un instant, una felicitat que només s’expressa en el moment d’enquadrar la imatge, com si la felicitat del segle xxi estigués realment en una fotografia, com si les imatges captades en una mil·lèsima poguessin reproduir una part d’aquell instant. El poema «Roses i espines», per exemple, resumeix la lluita que manté amb les plaents veritats i les amargues mentides. Llegeixes el poema i t’arriba una altra de grans dimensions, de cendres (passat) i foc (present), un altre joc subtil entre el passat i el present. Vallés és categòric en aquest poema. Desitja l’equilibri, una de les grans qüestions de fons del seu primer llibre. Per ell, les cendres del passat s’han d’oblidar perquè estan apagades. Molt bo.

Manel Vallés busca interpretar el temps. Si poguéssim conèixer la intel·ligència del temps, canviaria realment la nostra forma d’actuar. Potser les coses més complexes són les més necessàries i potser les coses òbvies són les més complexes d’expressar. A mesura que vas llegint el seu llibre, vas compartint les seves reflexions poètiques, tristes i amargues. A la vegada, vas llegint poemes d’amor i desamor, contundents, desitjats i després viscuts, amb imatges musicals. També apareixen poemes humorístics que claven de forma magistral la situació, moments magistrals que semblen converses poètiques amb el lector. M’agrada llegir llibres i guixar-los, embrutar-los, viatjar amb ells, abraçar-los i llençar-los per a veure tota la poesia que s’amaga. Viatjar amb un llibre de poesia és una forma multiplicada de viatjar. Llegeixes poesia i mentre vas viatjant, acabes veient tots els viatges que encara no s’han realitzat, tota la poesia que encara no s’ha pogut escriure. Manel Vallés és dels poetes que viatja, escrivint, i que, a la vegada, escriu, viatjant.

Santi Borrell
Poeta