Per deixar llavoretes a la vora

Coneixem la trajectòria literària de la poeta xativina Lorena Cayuela, una veu poètica càlida i serena que ha anat evolucionant en la forma, però que no s’aparta del que configura el seu univers de dona, filla, neta, mare, poeta i xativina molt arrelada al seu entorn.

Si en «Poemes per a Keo» (2012) ens oferia un poemari de referències personals i d’afecte cap a les persones absents, que l’autora dipositava a l’interior d’aquella càpsula-poemari —el paisatge de les emocions escampat per l’univers— i la llançava amb l’anhel que foren recuperades, i en el poemari següent, «Cercles» (2015), l’autora ens remetia al seu univers femení amb una mirada individual que parlava de l’amor, la solitud, la maternitat, la menstruació, el part, la lactància i la rebel·lió, en aquest poemari, «Per deixar llavoretes a la vora», Cayuela ens convida a endinsar-nos en el seu univers familiar i en el seu entorn, Xàtiva, amb la voluntat de mantindre en la memòria la vida o el transcórrer quotidià d’un territori concret, del món proper i familiar, d’una etapa de la vida. Un tribut, com un homenatge a aquells que l’han precedit i als llocs on té les arrels, a allò que vol conservar i les llavors que cal deixar perquè fructifiquen. Com ens recorda el poeta Josep Piera, «amb el temps la memòria és el pou que refresca la imaginació».

«Per deixar llavoretes a la vora» és recull integrat per tres parts que encaixen en un tot.

En el primer apartat, «Trajectes de memòria», l’autora presenta les seues estimes. L’estima per la seua família, el trajecte d’horta i el trajecte de secà del iaio, que observa «els nets polits a l’escola / amb llibres plens de falsedat». L’estima pel seu pare, que li conta com jugava al carrer Blanc i la seua infantesa feliç «i l’acompanye en els meus records, que són els d’ell» o «la seua infància és blanca, / i jo no puc tacar-la».

L’estima pel barri on s’ha criat i per la gent, eixa «gent normal» amb sentit de comunitat humana que compartix temps i experiències, amb la presència del carrer com a espai de convivència i vida en comú, de gent amb noms propis, de xiquets que juguen i se senten «segurs, lliures, heterogenis i veïns».

L’estima pels carrers i places de la ciutat, per la serra pròxima i les coves, pels llocs on els joves s’amagaven per a estimar-se o pels recreatius, on la jove de quinze anys passava temps i «les pantalles no advertien el futur».

Pel que fa a les estimes, deia el poeta Joan Margarit: «Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot; d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida».

La segona part, «Llavors híbrides», recull poemes que intenten conscienciar del procés evolutiu de la societat i de la necessitat d’una nova mirada al futur. El crit de l’afilador, el camí cap a la cova Negra amb els ulls i la mirada atents a tot, copsant la realitat que té a mà, no a través dels llibres, i per on passa molta gent, «aliens tots ells a aquesta realitat!». «Res és tan perillós com oblidar». L’autora demana perdó per eixe oblit perquè «tenim a casa les coses primeres». Hi ha també la queixa per la servitud cap a les màquines i els dispositius que ens sotmeten plenament. Altres llocs hi són també presents, com el jardí del bes, que ho sap tot sobre l’amor; la font dels vint-i-cinc xorros, on hi ha l’home que trena la cadira de boga i els ciclistes que arriben i beuen de l’aigua que brolla incansable.

La tercera part, «Dispersió», té a vore amb el moviment de les llavors deixades a la vora. Trobem reflexions sobre el teatre en què vivim, com un termòmetre social. El record del poeta Ibn Hazm de Còrdova i la tornada a la font del Lleó, font emblemàtica de Xàtiva que sacseja la memòria. O els records del barri en aquell brincalet de marbre on passaven tantes coses.

I un darrer diàleg de la poeta amb la poesia —una entre tants—, amb eixa tensió creativa i la necessitat d’escriure: «Paraula de sembra / passen els núvols / quan el sol poema». I acaba amb el poema «Textura»: «Vagabundege la ciutat, / venen a mi els poemes. / Cercar-me amb paraules, / fer-me textura pròpia», una darrera reflexió sobre la utilitat de la poesia i de la paraula, sobre l’escriptura que permet interpretar el món.

Una poesia, la de Lorena Cayuela, que mostra la necessitat d’escriure no tant des de l’experiència, sinó més aïna des de la consciència, des de la depuració del llenguatge i la condensació conceptual, però sempre pròxima perquè, entre les seues paraules, identifiquem models humans que tots coneixem, vivències, espais emblemàtics i situacions pels quals tots hem transitat i que ens apropen a Xàtiva, una ciutat bellíssima i estimada.

Al capdavall, la poesia és sempre un acte d’amor cap a les persones i els llocs que estimem i, a més, com diu l’escriptora Siri Hustvedt: «El que no se sent, no es recorda, perquè sense emoció no hi ha memòria».

Llegim amb goig aquest poemari que ens remet a les paraules de Montserrat Roig: «La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar una i usar l’altra, ens falta l’alé». Aquesta és la pàtria de Lorena: recorda la infantesa i usa la llengua, la nostra.

Maria Josep Juan Ballester
Juny de 2023