El vol del silenci

Manel Arcos ha escrit El vol del silenci des de la maduresa i ho ha fet en un vers molt lliure, net, depurat, on no hi ha res sobrer. És una mena de cant líric, humà i profund que commou el lector. És una poesia vivencial que traspua autenticitat i que, a vegades, té un to reivindicatiu i de denúncia social que li dóna força i contundència. La primera part —«Moments»— encisa per l’evocació de records d’infància i adolescència que resulten molt emotius. La segona —«Paisatges i llegendes»— és més geogràfica i descriptiva, però està plena de bellesa i entronca molt bé amb una tendència característica del millor romanticisme.

____________________

L’any 1927 Luis Cernuda publicava «Perfil del aire». Era un volum no massa gruixut, amb pocs poemes, però era el seu primer llibre. En un bonic text, el poeta ens recorda que aquella nit quasi no va dormir; al costat del llit, en una tauleta propera, es trobaven els exemplars mentre un nerviosisme creixent se’l menjava. Ell ens diu que tot aquell poeta que recorde com fou l’aparició del seu primer llibre de segur sabrà de què parla.

Potser per a Manel Arcos no es tracta del primer llibre, perquè amb anterioritat ja ha publicat diversos volums sobre la història valenciana i, en especial, sobre el bandolerisme valencià, un camp d’estudi molt estimat per l’autor. Però aquest és el seu primer llibre de poemes, i estic convençut que l’efecte serà el mateix que aquell que comentava Cernuda. No l’anècdota d’estar tota la nit en blanc, és clar, sinó el fet de ser conscient del que una publicació com aquesta suposa per a tot aquell que en el seu interior, en la seua ànima, haja decidit dedicar-se a la poesia. Contaré ara una anècdota personal en relació amb Manel Arcos que potser ho explique millor. Fa cert temps, quan encara no el coneixia, vaig acudir a una presentació del seu llibre «Quan els trabucs refilaven», perquè el tema m’interessava. Després d’un acte amé i molt instructiu, van presentar-me l’autor, i he de dir que de seguida ens avenírem. Però quan vam descobrir el nostre interés comú per la poesia, de sobte, com per encanteri, van desaparèixer tots els bandolers i els trabucs, tots els Camots i els tios Joan de la Marina (i recordem com és d’estimat aquest camp per Manel Arcos). I el pitjor de tot és que al sopar que va seguir —jo havia d’anar-me’n, però vaig preferir quedar-me— vam seguir xerrant del mateix, sense aturador possible, com si l’altra gent no existira —els que ens estimem la poesia de vegades fem aquestes coses, ai! Així, he de reconèixer que no vaig sorprendre’m gens quan va explicar-me que feia un programa de ràdio dedicat només a la divulgació de la poesia i, sobretot, de la poesia catalana, com si això fóra el més lògic del món!

La lletra impresa —tot i reconèixer que la xarxa està revolucionant el concepte de l’escriptura— té unes connotacions especials i més si aquesta lletra la descobrim com a nostra, és a dir, escrita per nosaltres, creada dins del nostre si, explicant les nostres dèries i intimitats, interpretant el món com una finestra que voldríem oberta. Hi ha un llibre famós de Rainer Maria Rilke, que es diu «Cartes a un jove poeta», que parla d’aquestes coses i que jo, sempre que puc, el recomane fervorosament. Des que vaig llegir aquell llibre, algunes frases, algunes idees, m’han acompanyat i m’han ajudat en aquells moments que acostumen a dir-se difícils —ara parle de literatura, és clar. Rilke parlava del destí de ser escriptor, de les dificultats que això comportava, dels viaranys amagats entre la malesa que podrien fer-nos trontollar. Rilke ens parlava de l’escriptura com una necessitat, com una qualitat que ens ve des de dins, un ofici, un art, —perquè és ambdues coses— que no pregunta per la recompensa que li ve de fora, perquè la vertadera recompensa és la que naix de la pròpia ànima. Ell ho tenia clar: si algú pensa seriosament que pot viure sense escriure, que la seua vida tindria sentit sense la literatura, no fa falta que s’hi dedique: la vida té molts camins i tots poden ser igual de vàlids. Al capdavall, escriure només n’és un. Reconec que, tot i la meua estima cap al llibre de Rilke, no l’he citat perquè sí. Rilke parla de la necessitat d’escriure, de l’esforç, del nostre interior, dels nostres somnis, però mai no diu res de resultats exteriors, o per ser més explícits, ja que som en una època tan exageradament consumista, de triomf, de diners, de consecució de la fama. Escriure és una altra cosa. Hi ha un conte de «Les mil i una nits» que ens conta la història d’un pescador que no feia més que traure una andròmina darrere d’altra en la xarxa que ell volia plena de peixos, i que ben fart, li fa exclamar, tot identificant-se amb un possible poeta: «¡Oh poeta! No bufarà mai cap a tu el vent de la fortuna! És que ignores, home ingenu, que ni la teua ploma de canya ni les línies harmonioses de l’escriptura no hauran mai de fer-te ric?».

El que jo vull dir és que a l’hora d’escriure el plantejament és la necessitat, i el més important és fer un llibre, un text, que creme les entranyes a l’autor, però que també —o sobretot— faça tremolar les entranyes del lector. Perquè allò més interessant és el camí, el projecte, la construcció dels fonaments de l’edifici, més que no pas l’arribada. És a dir, tot allò que ens fa viure, i ens il·lumina. I aquest primer llibre és per a Manel Arcos precisament això: un recull de poemes que il·lumina la seua vida, que vol encendre els llums nocturns per a tots els que l’acompanyen en el camí per la fosca, que intenta desxifrar què volen dir els dubtes incessants, les veritats més dolces, les mentides més tristes. Podeu llegir poemes com «Societat il·limitada», «Confessió» o «El pont dels cadenats», poemes d’amistat pregona o d’amor profund, i sabreu de què parle. O poemes com «Testament obert», «O tot o no res» o «Assaig de síntesi» i s’acostareu al calfred de l’efímer i als regnes de l’ombra. Llegiu aquell poema que es diu «Emblema» on l’autor s’identifica amb la terra i la mar, amb la llibertat, o fins i tot tota la segona part del llibre, dedicada a les llegendes i els paisatges, símbol evident de l’amor que sent pel seu país: «I dic jo, / com he de deixar les sendes velles per les novelles?», ens diran uns versos definitoris.

Un llibre es justifica en la lectura, i El vol del silenci és un llibre que us convida a entrar-hi, sense més preàmbuls. Només em resta desitjar a l’autor que aquesta íntima necessitat de la poesia l’acompanye sempre. Perquè, encara que no ho sàpiga, en algun lloc sempre hi haurà algun lector esperant-lo. I, si aquest verí de l’escriptura sempre és present, sols per aquest lector ja paga la pena dedicar-s’hi amb tota l’ànima.

Ramon Guillem