El crit de les arrels

De vegades, les arrels ens criden. La terra, la vida, el lloc que habitem ens convoquen, ens demanen atenció, permanència i servei; és un crit irresistible. I sovint, hi som sensibles: volem arrelar-nos fort a aquesta terra, a la vida, a aquest lloc on som i del qual provenim. I mirem amb certa enveja l’arbre de sempre, que com sempre i des de sempre contempla, a la vora del camí, el pas dels homes i les dones, de les coses, del temps i de la vida, des de la seua quietud que sembla eterna. Volem ser com arbres, amb arrels fondes i fortes, persistents. I des d’aquesta calmosa persistència mirar vida arrere i vida avant, trobar-nos i retrobar-nos; reconéixer-nos en els orígens i el paisatge. De vegades, envegem les arrels de l’arbre.

Rafael Estrada ha sentit tostemps aquest crit, una cridòria, profunda, originària, silenciosa i constant, que només certes ànimes són capaces d’aturar-se a escoltar. De sempre, s’ha entregat a la terra que el va acollir en nàixer; a ella li ha cantat, a fills d’ella ha format en la seua tasca de mestre, d’ella ha escrit i ella ha volgut transformar i millorar amb la seua comesa política quan va ser regidor. Rafael Estrada és un activista cultural i un enamorat de la seua llengua. Arrelat, fermament arrelat, però inquiet i actiu. És potser per això, que ara i en aquest llibre, ha sentit la necessitat de fer-ne balanç. Un balanç provisional sempre. Des de la serenor de l’edat madura, amb la poesia com a eina idònia per a la tasca, ha explorat el seu entorn per a conéixer millor la seua posició dins d’ell i en relació amb els altres, les persones estimades i tota la resta, indiferent o fins i tot enutjosa. La poesia té aquesta potència, aquesta capacitat: explorar els sentiments propis per a poder comunicar-los als altres i generar-ne d’altres en ells. Ell ho sap i sap ben bé com fer-ho, perquè se n’ha servit constantment des de ben jove. Rafael Estrada és un poeta de trajectòria llarga i fructífera: la canta i l’escriu. La poesia el cura i l’esperona; el fa reflexiu i actiu tot d’una.

És, doncs, un poeta, d’arrel. I qui s’arrela al lloc sent també la necessitat d’ancorar-se a la vida, aquest camí que travessa, com ho fa el poemari, entre els somnis que hem forjat i les flors marcides que tard o d’hora el flanquegen. Un viatge de l’esperança a la melangia i a l’esperança novament, més calmada aquesta vegada, més reflexiva. I el poeta s’atura, com l’arbre aquell del qual parlàvem, i contempla i medita. Recorda i projecta, analitza i s’analitza en un afany perenne d’enteniment, de la cerca tan humana del sentit. Com l’arbre quiet que ha arrelat a la vora del camí, el poeta observa calmadament la vida, el temps que passa i gira. Enyor i record, esperança sempre. Un cant a la vida i un lament. Viure i contemplar la vida. Sentir, com ens fa sentir la poesia, aquesta és la invitació que ens fa el poeta i que no defrauda. Ens «calen indrets de llum prodigiosa / i alfabets de tendresa / per a viure instants de plenitud / que anticipen primaveres on retrobar-nos», ens diu Estrada. Llum, tendresa, instants de plenitud, primaveres; i un poc de tot això, si més no, ens farà sentir aquest passeig que ens ofereix ací el poeta. Gaudiu-lo!

Tobies Grimaltos