Crits de diumenge

Benvingut siga aquest nou poemari, més si cap després d’una travessia covidiana tan llarga. Ara, després de tot, tenim l’oportunitat de gaudir amb les imatges suggerents i evocadores que el poeta ens ofereix amb tots els «estralls i seqüeles», amistançant-nos «algun dia amb la Mort, / quan vindrà per a oferir-te el seu abric.»

Són només quaranta-set poemes, quaranta-set «Crits de diumenge» que se’ns clavaran al cor i al cos sense pietat, que ens regiraran els budells, que ens colpejaran punyents contra la realitat i, potser, contra la irrealitat. Recorrerem un camí ple de soledats, amb decoracions suggerents farcides de pinzellades humanes i quotidianes que cap de nosaltres no voldrà patir, però que, transformades en records, només la valentia de l’autor ens ha permés re-conéixer, mentre burxava entre els amagatalls de la —nostra-seua— memòria, tot gratant les fines capes de sorra que envolten els sentiments que suren a flor de pell, tot capgirant per complet les nostres existències, les nostres vivències…

Atrapat completament en la juguesca de l’editor, quan escric aquestes ratlles desconec el nom de l’autor del poemari, una petita trampa d’un editor arriscat i valent que es pot permetre perquè, de fa anys, té el meu respecte i admiració. Però el que ell no sap és que un servidor ja estava subjugat davant el poder de la paraula, dels versos, dels poemes, i nugat de peus i mans davant la teranyina creada per qui ha estat capaç de traslladar al paper unes experiències, uns sentiments i unes realitats, seues o alienes. Tot això perd, ara, gran part de la seua importància, perquè el llibre passa a ser propietat de cadascun dels seus lectors i formarà part d’unes altres experiències i realitats; perquè hi haurà altres persones que gaudiran i patiran amb la seua lectura, i faran el possible per no enllestir-ne la lectura, per digerir literàriament amb angoixa i joia els seus poemes, per recordar que un dia van tindre entre les seues mans un poemari que els sacsejà, que els obligà a refer-se i a refer la seua manera d’entendre la vida amb un nou punt de partida: els quaranta-set poemes que criden endiumenjats i plens de records.

No és tot açò el màxim objectiu de la poesia?

Hi ha veus que diuen que no hi ha lectors de poesia; altres ens diuen que només hi ha poesia bona o dolenta; hi ha qui només ens vol parlar de poesia antiga, de la nova, de la moderna, de la postmoderna, de la consonàntica, de la blanca, de la lliure, de l’assonàntica, amb estil i sense… Jo només us diré que, amb aquest poemari, posareu els vostres sentits al servei de l’única poesia que paga la pena, de la poesia que és immortal, de la poesia que recordareu per molts anys.

Que així siga, l’enhorabona a l’autor, però senyor editor… em dirà algun dia qui n’és l’autor?

Pere Gantes