Òrbites en sincronia

Quan pense en Israel Clarà, me l’imagine com un univers immens, on cada planeta i cada estrella són un vers ocult en la foscor. I ell és la lluerna que il·lumina cadascun dels mons. Ell és qui, amb la seua claror, els converteix en poema. Sempre ho he cregut, i per això el títol d’aquest poemari que tinc l’orgull de presentar, «Òrbites en sincronia», té molt a veure no tan sols amb la poètica amagada en aquest volum, sinó també amb la manera d’entendre la poesia per part de l’autor.

Els que el coneixem sabem que tot a l’entorn d’Israel Clarà, en l’àmbit personal i professional, és literatura. Gairebé des de sempre la lletra escrita ha estat la saba que l’ha nodrit i l’ha fet moure. Qualsevol ullada a la seua biografia constata aquesta passió literària i la llista inacabable de publicacions i premis és la prova de com són de reeixits els fruits d’aquesta tasca. Un catàleg d’èxits al qual ara s’afegeix merescudament la concessió del III Premi de Poesia «Torre de Piles» 2020. És per això que, quan ens trobem davant d’aquella dicotomia antiga de si un escriptor naix o es fa i ho apliquem al nostre poeta, tenim la certesa que per les venes d’Israel Clarà circula la mateixa sang d’Erato, la musa de la poesia lírica, perquè no tan sols és ell qui genera bellesa escrivint, sinó que també és un estímul constant per als qui l’envolten.

En realitat, si analitzem el conjunt de l’obra de Clarà, observem que no és només l’impuls de la poesia el que trobem en l’obra del poeta. L’escriptura esdevé l’instrument on es reflecteix aquest afany. El propòsit pregon de l’autor és el desig de la Bellesa, i juntament amb açò, la necessitat de l’expressió i la recerca de la perfecció. Aquest objectiu es beslluma en la persecució de l’excel·lència estructural, en l’ànsia per l’equilibri del llenguatge i de la musicalitat en la dicció interior i conjunta de cada vers. Per a Clarà, no hi ha només la voluntat de mostrar un contingut, un sentiment, una idea, sinó que aquesta consecució en forma versal ha de tenir el contrapunt d’un acabament formal que no tan sols acredite la sensació de goig dels sentits per allò que signifiquen, sinó que és convenient que els mots estiguen embolcallats de l’harmonia absoluta en el joc de les paraules. Ha de ser-hi present el domini dels recursos i s’ha de tenir en compte l’orfebreria de cada estrofa. Aquesta és la concepció primigènia de la creació d’Israel Clarà. No hi ha espai per a l’atzar, no hi pot ser present la celeritat de l’expressió venturosa sinó que, a la naturalesa inspiradora que atresora cadascun dels seus poemes, s’ha d’unir l’eina de l’ofici, el ribot delicat que esmole el poema per a fer que penetre en l’interior del lector, per a fer que s’hi acoble amb la intenció de remoure’l, de transmutar-lo. I, en aquest camí, trobem en els seus poemaris un predomini formal del sonet, l’eina perfecta i equilibrada on ell agombola sentit i estil.

Els universos poètics que treballa el nostre autor en aquest poemari són molts i variats perquè, en el fons, Clarà s’explica el món a través de la poesia. La poètica clariana afegeix a la seua vàlua el fet que la seua interpretació poètica juga amb dos eixos. Per una banda, un eix temporal, que ens ofereix una mostra sincera de la visió de l’entorn, físic i psicològic, que té el poeta i l’aplicació constant que fa d’aquesta mirada en forma de versos per a fer-se entendre, potser per a entendre’s ell mateix davant de l’exterior incert i de l’interior punyent. Però, per altra banda, també hi ha un eix atemporal, fora del context present de la publicació del llibre i de la persona de l’escriptor. Un eix que ens permet llegir els versos de Clarà i trobar-nos precioses pinzellades d’essència personal on reflectir-nos, perquè Israel Clarà treballa els universals humans, aquells que ens fan entendre el sentit de les coses i ens serveixen de brúixola interior. El poeta escriu versos per a salvar-se, per a salvar el seu record i, en aquest mateix camí, fa que el lector s’hi trobe representat.

«Òrbites en sincronia» ofereix una visió de l’immens bagatge cultural del poeta. No hi ha tan sols la lectura del poema i el seu sentit evident, sinó que amaga subtilitats per a iniciats, petites melodies ocultes dins de l’harmonia del poemari que endolceixen el text i el carreguen de significats. No és només un artifici literari, hi són presents uns rius interiors que recorren per sota la superfície del poema i l’alimenten. Així, hi trobarem referències a obres de Paul Éluard, Camus, Ungaretti, Kavafis, Gimferrer, Pavese… escriptors que serveixen d’inspiració i que confegeixen amb les seues veus l’epigrama que obre molts dels escrits, la clau perfecta que ens endinsa en el poema. De vegades, també, és l’art pictòric qui fa de pigall i guia d’un espai per a ser dibuixat en paraules.

En «Òrbites en sincronia», el record és el motor que fa avançar el vaixell dels poemes.

Un no oblida el que ha vist
i reté la memòria
de l’alba, del crepuscle,
del foc dintre del foc.

És l’enyor l’aigua que ens esquitxa mentre avancem sobre la superfície del poema, i és la mort, l’amenaça passada i futura, qui ens assetja entre les onades de la vida.

T’escric, en el silenci, aquest poema
amb tot el que algun dia vas ser tu
perquè no hi hagi res, ni la tristesa,
que no pugui l’amor transmutar en llum.

Però en tot el poemari sobresurt l’amor com a tema central. L’amor és el que agita el poeta, el que l’acompanya en tot moment i el que converteix en plàcid el camí que es transita. No és un amor abstracte i eteri, té nom i té presència poètica. Es personifica i, com la Beatriu de Dante travessant els inferns, l’acompanya infrangible a través dels camins on ell és observador del món, copsador d’universos, d’òrbites sincròniques que giren al seu entorn i que han d’esdevenir poesia per a trobar el seu lloc en la realitat feta versos pel poeta: «la llum que pot ser llum perquè tu la il·lumines».

I així, lectors, amb aquesta placidesa, us heu d’enfonsar en les òrbites més profundes del poemari d’Israel Clarà. Així us heu de deixar acaronar per la perfecció sincrònica dels versos i així heu d’assaborir la lectura d’aquest llibre, obert, colossal i embadalidor com tots els universos.

Silvestre Vilaplana