Maremàgnum

Habitualment, se’ns presenten els manuals de poesia com monografies referides a un tema concret. Els escriptors de poesia, els poetes, ens esforcem a escriure un conjunt de poemes que estan dotats d’una estructura predeterminada. Així que, als poemaris manca la frescor, l’espontaneïtat del desordre. Perquè el cervell del poeta és com una olla en plena ebullició, i en traure’n una cullerada pot eixir qualsevol cosa. El poeta, quan pensa, quan passeja, quan escriu, sent una necessitat que es distinta a cada moment del dia o de la nit. El poeta rep l’impacte del medi que l’envolta; està dotat d’una gran empatia que el fa reviure, assumir els problemes, les dificultats dels éssers amb els qui conviu. El poeta riu, plora, gaudeix, pateix, estima, odia, crida, participa, vol compartir les seues idees; és un sembrador de paraules, un creador d’idees, i és anàrquic, potser desorganitzat, però intuïtiu. La seua inspiració no segueix un ordre, no està programada per a escriure poemes sobre un tema concret en un lloc determinat i a una hora prefixada. El poeta pensa i escriu a qualsevol hora, sense predeterminacions, limitacions ni autocensures, ignorant entrebancs, barreres… Així que el seu cap és un brollador d’idees que van sorgint i que intenta posar per escrit com si pintara un quadre, com si escrigués al dictat, amb una gran varietat de temes, de colors, de matisos que, en un principi, formen un vertader maremàgnum.

Heus ací el «Maremàgnum» de Francesc Belda i Tortosa.