Toc de lluna

En aquest llibre, «Toc de lluna», Carles Jardí ordena les poesies en tres seccions diferenciades per la temàtica, tal com ho adverteix l’explícita introducció en prosa que obre el recull. En cada una, tria formes variades, des de la llicència absoluta del vers lliure fins a l’exigència dels sonets d’art menor; hi abunda la rima. L’expressió és clara, molt allunyada de qualsevol forma de «trobar clus» i, tal com ell mateix declara, sorgeix «des de la perspectiva de qui comença a mirar cap a enrere». Tots dos elements, claredat i experiència, resulten definitoris i omnipresents en els versos, l’escriptor ni enganya ni vol enganyar a ningú. La presentació que d’ell mateix fa quan, en la nit, a partir del moment que acaba les obligacions, es pot aïllar en la lectura i l’escriptura, ens fa comprendre el títol: el dia i el sol representen l’home públic carregat de feina i de responsabilitats; la nit i la lluna obren un nou àmbit, personal. En aquesta illa d’intimitat nocturna, revisa les seves vivències i les seves conviccions i se sent arrossegat per potències no sempre racionals. Per això, alhora, es refereix al poemari com un «recull de pensaments» i a la força que percep com a «màgia».

L’estructuració del llibre en tres parts no és gratuïta. En la primera, «Ofrena», s’agrupen el textos sobre la família, en una accepció que comprèn tres generacions, la dels pares, la pròpia i la dels fills. El fonament és la infantesa a Tivissa, de la qual no traspassa el clos familiar. La bonhomia i la felicitat que transmeten els records d’un pare que memoritzava versos, en companyia del qual entrava en contacte amb les feines del camp, i de la mare que cosia, s’ocupava de la llar i estimava les plantes domèstiques, remeten a un clima de benestar i de protecció, en què la vida senzilla de poble, potser idealitzada, proporciona la sensació d’harmonia. A partir d’aquesta plenitud, adquireix sentit ple la pervivència més enllà de les circumstàncies que ens converteixen en efímers: «viviu dins meu i la no vida no és si no hi sou». Retut l’homenatge als progenitors en aquesta analepsi, el discurs se situa en el present. No es recrea en intimitats conjugals, al·ludides de manera púdica, sinó que fa un balanç de la convivència amb la seva dona que resulta plenament satisfactori, tal com es precisa a «Projecte comú»: «Hem creat un món magnífic». La seguretat en els assoliments es perllonga en els textos adreçats a la filla, de qui subratlla com a qualitats la bellesa i la projecció cap a la maternitat, i al fill, de qui destaca el seny i l’esforç com a base per guanyar el món. Tres generacions tractades des de la importància que es confereix a projectes compartits i a la transmissió d’uns hàbits i d’unes conviccions.

En les altres dues seccions, s’incorporen matisos a aquest balanç personal i familiar tan amable. L’escriptor s’introdueix en l’esfera de la nit, regida per la mudable lluna. És el moment de la poesia, que arriba després de la jornada laboral, com una existència successiva i sense interferències. Està dominat per les emocions però també les dificultats hi fan acte de presència. És llavors quan les paraules no dites no acaben de sortir, quan es comprova la realitat de tòpics com el del paper blanc que no es deixa omplir sense resistència. Malgrat que confirma la posició de partida a l’hora de relacionar-se amb la realitat —«uso mots planers»—, ja no hi és possible la unitat ni la suavitat que dominen les remembrances infantils. La matèria es diversifica: un homenatge als versadors de Tivissa, el silenci que de vegades entrebanca els seus esforços creatius, una inevitable introspecció que adquireix més importància en la tercera secció del llibre. Fins i tot, quan penetra en l’esfera de la poesia com a assumpte literari, exposa el que deu ser el seu cànon personal en forma d’una relació de poetes en els quals busca emocions i respostes, noms que constitueixen la columna vertebral d’un dels textos.

La tercera i última de les seccions, «Toc de lluna» —sembla inevitable, atès el títol, que també és el del llibre—, no abandona la reflexió sobre la base de la poesia. Reincideix en el conflicte entre l’escriptor i la literatura, però també s’encara amb les conseqüències que comporta. Algunes poesies, com la que explica el plaer que sent en el capbussament en els clàssics i la que manifesta la confiança en la màgia que la poesia proporciona per aconseguir allò que és inabastable, podrien formar part de la segona secció del poemari. Aquest convenciment en les possibilitats de la creació artística condueix a les grans reflexions personals. Des de la consciència de l’etapa vital a què ha arribat, considera que ha de destriar el gra de la palla, que només li interessen la transcendència, els fonaments, allò que és imprescindible. N’és conseqüència que es qüestioni aspectes d’identitat i que el temps hi adquireixi un protagonisme superior. Per exemple, quan s’especula sobre si l’expressió poètica pot aconseguir «una definició que venci el temps». És en aquest punt quan sorgeixen al·lusions ideològiques concretes —a Antonio Gramsci, al lliure pensament— quasi del tot absents en textos anteriors.

Més de dos segles enrere, els romàntics, en conflicte amb el món i amb l’existència, van preferir el misteri, la nit i la foscor a les enganyoses certeses de les hores nocturnes. En aquest llibre, Carles Jardí no arriba tan lluny, la claror li és massa estimada, però expressa fins a quin punt la lluna entremaliada l’ha seduït i el transporta a l’àmbit de les tribulacions artístiques que tenyeixen amb tintes d’inquietud l’ombra de la calma solar.

Magí Sunyer