Desficis

Parlava l’altre dia amb Josep Pedrals i ell trobava —trobàvem— que hi havia molta honestedat en la nostra poesia. Potser el secret és que no hi ha gaires riqueses a guanyar, que hom tampoc no espera grans honors ni multituds. Escric això perquè crec que és aquesta la virtut més rellevant d’aquest poemari. «Heus ací el meu interior», dirà Sico Fons prou al començament del llibre, per a no deixar lloc a equívocs: escriu des de dins i nosaltres som els espectadors del cor, però també del cervell. I de les vísceres.

Així, li hem d’agrair que, a partir dels poemes, se’ns mostre com un ésser humà al mig del món i, més en concret, al mig d’aquesta nostra petita i malversada terra. Una actitud digna enfront del món. Sense laments, sense queixes; acceptant el dolor, proposant.

També hi ha literatura, evidentment. Influències, referències i figures. Sense voluntat de grans innovacions, aprofitant la tradició per a explicar-nos el lloc on es troba ell. Però torne a insistir que no és això el que més importa, sinó aquesta voluntat de situar-se.

I per on se situa? Bàsicament per dos eixos: el de reivindicació, que és de classe i de país; i l’amor, que de vegades també és de país. Perquè l’eix principal, allò que mou el cel i les estrelles, és el de l’amor. Un amor sempre absolut, però mai lineal. Sempre amb la voluntat de donar-ho tot, mai no és senzill: ni l’amor ni el desamor, que també hi és.

De manera que assistim a una muntanya russa de sensacions i sentiments que també defineixen el jo literari, per les seues reaccions, per la manera de com es llença al pou, una i una altra vegada. De vegades, n’ix viu. De vegades, mig viu. Sabem que, de moment, no ha mort perquè ni el mateix Sant Ausiàs March va poder morir per amor. Al cap i a la fi, les fletxes metafòriques són tan doloroses com les reals, però la sang segueix essent metafòrica. I Sico Fons n’és ben conscient:

Exploraré els secrets del teu cor,
observaré l’interior del teu cos,
lluitaré per clivellar les teues pors
per a així véncer i destruir la mort
i tal volta assolir la immortalitat…
(de l’amor)

I tot amanit amb un lleuger toc d’ironia que li estalvia de caure a l’abisme de l’excés, que ens el mostra més humà i fort i tan feble com pot ser un humà. I, justament per això, ens podem asseure i llegir-lo. Perquè podem emmirallar-nos, veure’ns de nou des d’una perspectiva diferent.

Convidats esteu a la butaca, els llums i el llibre.

 Josep Lluís Roig
Poeta