Pedra seca

«Pedra seca» és un sotrac emocional. Naix de les entranyes com una pulsió rude, contundent i sonora. Els cinquanta-vuit poemes són un clam, una reivindicació necessària de la llengua, la terra i la dona. La naturalitat desconcertant dels versos, la seua estranya musicalitat, la seua rima atzarosa configuren l’epidermis d’un cos que cedeix al cor, paradoxalment, protagonisme. Poesia existencial i onírica que es recolza en l’acceptada incongruència dels somnis.

Perquè del cor brolla l’assumpció de la soledat absoluta, el desig de veure i gaudir de l’estimat, el diàleg amb el pare, el reclam de la vigència de la terra.

Per això, la nit i la foscor. Per això, la mare i la tendresa. Per això, l’amor. Per això, la dispersió de l’aigua en sèquies, rius, pantans, mars llunyans i llàgrimes.

Qui ens parla és una veu directa, hereva de la tradició, decidida portaveu de dones fortes, bregades, avesades al treball del camp i al patiment atàvic. Assumit i ancestral. Inherent i il·lògic. Que interroga l’aire cercant escalf, que assumeix el camp somiant la barca.

Desitjos. Realitat.

Surrealisme que contagia la serra, els arbres, el vent, la fermesa immaculada de les pedres, la vall… Costumisme vívid. Lirisme màgic. Imatges visionàries que desfermen l’avidesa dels sentits.

Contradiccions de l’ànima.

Necessitat d’arrels, necessitat d’amor, necessitat de lluita.

Perquè, com canta amb fermesa Raimon, qui perd els orígens perd identitat.

Càndid Sempere