Històries de roders contades a boca de canó

Un bon dia de l’any 2004, Manel Arcos va començar a encuriosir-se pel fenomen del bandolerisme que es va manifestar en terres valencianes al llarg del segle xix. Amb el pas del temps, aquell interés inicial es va convertir en una passió. Des de juny de 2009, Arcos no ha parat de donar a conéixer els resultats de les seues investigacions en diferents llibres i treballs, i també en múltiples conferències impartides pertot arreu.

En «Històries de roders contades a boca de canó», el seu autor parla de moltes coses. Ens acosta als costums i la forma de viure i de pensar —i, fins i tot, de vestir i de menjar—de la societat d’aquell temps. Recupera dades inèdites i abundants sobre el territori, la toponímia, el camp, l’economia i d’una part molt important i popular de la nostra llengua, com són els sobrenoms i els malnoms.Dona resposta a nombrosos interrogants i, a més, permet obtindre informació detallada d’una època no tan llunyana, però molt desconeguda i oblidada. Una època de lluita de classes entre pobres i rics, de canvis socials i polítics, de crisis i revoltes, de guerres i de vessament de sang als carrers, de justícies i injustícies, de senyorets i de famílies immerses en la misèria i la desgràcia. Un temps en què deambulen els marginats, els exclosos —o autoexclosos— i, en darrer terme, els que trien la senda de la delinqüència interpersonal, que n’hi ha uns quants de llarg a llarg de la geografia valenciana. Són aquells a qui no els importa jugar amb foc, rebels i insubmisos convençuts i declarats, la majoria d’ells joves que es neguen a acceptar i complir les normes bàsiques de convivència, siguen fadrins o estiguen casats.