Nou Brooklyn, potser

Brooklyn, potser

Autor: Raimond Aguiló

Pàgines: 36

Format: 15 x 21

12,00 €

Quantity

978-84-948283-5-5

Nou

«Brooklyn, potser», de Raimond Aguiló (Falset, 1950), obra guanyadora del I Premi de Poesia «Torre de Piles», convocat per Edicions del Sud,és un poemari existencialista, ja que se centra en l’existència humana i la seua problemàtica. La nostra vida no és un llit de roses; la placidesa no és, precisament, un element que la caracteritze. Així mateix, s’ha d’assenyalar que l’acció d’esperar, tot i no ser suficient, resulta absolutament necessària, perquè viure és, en paraules del poeta, «un comboi emblemàtic de llargues esperances». Com el fet més natural del món, vivim sotmesos a l’estrés, l’angoixa, la buidor, l’efecte implacable del pas del temps i, sobretot, la decepció, és a dir, el sentiment negatiu que ens genera la contradicció entre allò a què aspirem i allò altre que en veritat tenim. Per això, el quart poema sentencia que «el món no serà perfecte, / ni de bon tros, / tal com l’havíem imaginat».

En «Brooklyn, potser», el poeta sent que la realitat l’ha decebut. L’experiència dels anys viscuts l’han refermat en aquesta creença. La imatge d’un espill trencat en mil bocins que apareix en el primer poema representa millor que cap altra el desig incomplert en una vida minvada, impròpia, clarament insatisfeta. Però, a més, l’oratge tampoc no es mostra favorable: la primavera i els seus miracles tarden a manifestar-se, i l’hivern s’imposa amb «les nits més llargues», un «sol de febrer massa prim» i «neu damunt la neu». Aquestes pinzellades literàries evoquen la cruesa de l’hivern novaiorqués, on «tot s’hi val per llenyar, / perquè el que cal és escalfar-se», tal com s’afirma en el sisé poema.

Tanmateix, refugiar-se en la beguda no és una alternativa vàlida, perquè «la densitat de l’alcohol / no t’aguantarà massa temps dret», segons que s’adverteix en el tercer poema. D’altra banda, un bar de copes és un lloc poc recomanable: hi falta l’aire nítid i tot és pura aparença. Els llums de neó violeta i taronja que abans convidaven a entrar-hi estan ara destrossats. El local és ple de vells clients als qui els cau la bava. Les muses no són les de sempre, ja que no porten bruses ni calces i van amb els pits a l’aire. La realitat, en definitiva, no s’acomoda al desig. Aquesta manca de correspondència rauria en el fet que l’ésser humà és al capdavall mera existència i no essència perdurable. Potser sí, potser no. «Chi lo sa!»

Jaume Noguera Mengual