Nou Desde mi rincón

Desde mi rincón

Autora: Esperanza Campos Guillén

Pàgines: 130

Format: 17 x 24

16,00 €

Quantity

978-84-948283-1-7

Nou

«Desde mi rincón» és un recull de poemes que tracten nombrosos temes de la vida quotidiana, i que van acompanyats d’inspiradores il·lustracions o fotografies. La natura hi té una presència important amb versos dedicats als arbres, els animals o el paisatge. Des d’un punt de vista personal, destaquen en especial la sinceritat amb què estan escrits i un cert caràcter didàctic, que segurament està vinculat a aquella que va ser la tasca professional de la nostra autora. D’Esperanza Campos Guillén, s’ha d’esmentar que va nàixer a la ciutat d’Alacant l’any 1932. I el 1949 va començar la carrera de Magisteri, perquè li encantaven els xiquets i les xiquetes. Com a mestra, va estar en molts pobles. Tot i que escriu des dels 14 anys, mai no havia publicat. I tant de bo que no siga l’últim llibre!

Així mateix, convé dir que la d’Esperança és una vida consagrada a l’ensenyament. És irrefutable que la docència és una de les professions més exigents que existeixen, ja que requereix tant posseir un nivell adequat de coneixements com la capacitat necessària per a transmetre’ls. Aquest segon requisit és, probablement, el més difícil d’aconseguir. Hi ha, però, una gran varietat de maneres d’ensenyar i, per fortuna, no són incompatibles entre si. L’autora d’aquest singular llibre sempre ha tingut ben present aquest principi i, per això, no menysté la importància del dibuix, la fotografia o la poesia com a vies de transmissió de coneixements.

A més a més, és clar que Esperanza, igual que Gregorio Marañón, creu que l’ensenyament és amor, i ho és en la mesura que només quan se sent un profund afecte per l’activitat d’educar es pot mantenir curs rere curs el considerable esforç, la constant atenció i l’inevitable estrés que comporta aquesta professió. És, en definitiva, aquella vocació de què parlava José Ortega y Gasset, entesa com un anhel difús que acaba concretant-se en un projecte de vida. I, aprofundint més en aquesta qüestió, cal concloure que l’acceptació o no de la pròpia vocació equival respectivament a la vida plena o a la condemnada. Ningú no pot ser feliç si no té la possibilitat d’exercir la seua vocació. Lògicament, no és aquest el cas de la nostra mestra, que l’ha exercida durant un dilatat període de temps i que ara, quan gaudeix d’una merescuda jubilació, la plasma també en un llibre de recomanable lectura pels seus valors artístics.