La piedra de las emociones

«Quan Ana era menudeta, molt, molt menudeta, quasi acabada de nàixer… Els seus pares li van fer un regal molt curiós.»… Així comença «La piedra de las emociones», un conte infantil que no ens deixarà indiferents, i que és justament això: un autèntic regal literari tant per a xiquets, com per a adults. De la mà d’Ana, descobrirem com és d’important conéixer les nostres emocions, expressar-ne els sentiments, i compartir allò que ens passa pel cor i pel cap, amb la gent que estimem.

I és que els pares d’Ana li regalen una caixeta al poc temps de nàixer, i és el dia del seu cinqué aniversari quan s’assabenta que en el seu interior guarda una pedra, misteriosa i suggeridora. A partir d’eixe moment, la pedra, en forma d’amulet penjat al coll, ajudarà la nostra jove protagonista a aprendre a reconéixer realment la felicitat, la tristesa, la por, la sorpresa, la ràbia o el fàstic. Com un veritable arc de Sant Martí de l’ànima, el groc, el negre, el blanc, el blau, el roig i el verd es transformaran en els colors d’aquesta mena de paleta del pintor que esdevé el nostre cor, i seran ells els guies que facen que Ana comence a conviure de manera conscient amb les seues emocions.

L’autora, Tamara Pulido (Alcoi, 1982), mestra d’Infantil i llicenciada en Psicopedagogia, és ben conscient de la importància que té per a qualsevol ésser humà, independentment de la seua edat, saber gestionar les seues emocions. Totes, agradables o no, són necessàries i compleixen la seua funció. Un dels grans mèrits d’aquest conte, però, no només és de fer literatura amable, senzilla i de qualitat sobre aquesta realitat «emocional» tan actual; sinó, a més, haver estat capaç d’embolcallar-la i de fer-la acompanyar, d’una manera ben encertada, d’un grapat de valors humans fonamentals, com ara la importància de la família, l’amor o la generositat. I tot, amb una aposta decidida i ferma per la nostra llengua, pel valencià.

Els estudis basats en la neuroeducació han demostrat a bastament que llegir en la infantesa i tenir una bona educació emocional poden evitar un munt de trastorns d’aprenentatge: fomenten, doncs, una bona salut mental des de ben xicotets. No és agosarat d’afirmar que, amb aquesta història, Pulido compleix tots dos objectius: endinsar els nanos en el coret de les emocions i de la mà d’un bon llibre.

Cal destacar, a més, que tot plegat res no haguera estat igual si el text de «La piedra de las emociones» no s’haguera deixat il·lustrar per unes imatges elaborades amb una tècnica impecable i per uns dibuixos ben creatius, plens de colorit i de vida, concebuts per la jove Lucía Pérez García (Màlaga, 1995).

Al llarg del conte, hi ha una pregunta que tanca la presentació de cada una de les sis emocions bàsiques: «I tu quan et sents feliç…, o trist…, o…?». Doncs: i tu, xiquet, xiqueta, mare, pare, iaio, iaia, germana o germà, a què esperes a llegir el conte d’Ana, i acompanyar-la amb el descobriment del seu món interior ple de sentiments i d’emocions? T’hi atreveixes?

 Rafel Carbonell i Armero
Professor