Acabaren com Camot

Una vegada conclosa la guerra del Francés, el Borbó Ferran VII tornava a Espanya per tal de recuperar la Corona i restaurar el poder absolut. A partir de llavors, la governació de Xàtiva —formada per setanta-cinc municipis de les comarques de la Costera, la Ribera Alta, la Vall d’Albaida, la Safor i la Valldigna— va esdevenir un territori summament violent i perillós. Al llarg dels vint anys de regnat ferrandí, les quadrilles de bandolers van exercir un domini aclaparador en aqueixa contrada, i sobretot a Xàtiva, Barxeta, Canals, el Genovés, Llocnou d’en Fenollet, Castelló de la Ribera, l’Énova, Manuel, la Pobla Llarga, Aielo de Malferit, Aielo de Rugat, Albaida, Atzeneta, Benigànim, Bocairent, Castelló de Rugat, Montitxelvo, l’Olleria, Ontinyent, la Pobla del Duc, Quatretonda, Rugat, Terrateig, Ador, Alfauir, Almiserà, Barx, Castellonet, Llocnou de Sant Jeroni, Palma, Ròtova, Simat i Xeresa, com també en localitats pròximes, com ara l’Alcúdia de Crespins, Moixent, Beniarrés, Benilloba, Alberic, l’Alcúdia, Algemesí, Sumacàrcer, Bicorb, Énguera, Millars, Navarrés, Aiora, Cofrents, Cortes de Pallars, Xalans i Xarafull.

Fou una època en què hi van deixar empremta roders de la talla d’Onofre Navarro, natural de la Font de la Figuera, el Fraret d’Agres, el Moreno d’Agullent, el Madrilenyo de l’Olleria, el barxetà Bernat Ventura (o Bonaventura), els germans Escrivà, el Rajoler d’Ador, el beniflater Salvador Parets, el xeresà Josep Poler Cangròs, el xativí Camot, l’albaidí Nyonyoc, el Coix d’Alfauir, el Bon Lladre, el Sapet de Vilallonga, el Moliner de Palma, el canalí Pep de Llorenç, el Fraret de Vallada, el Confit de Canals, el Gat de Carlet i el també carletí Llorqueta. Tots ells ho van pagar amb escreix i, d’una manera o altra, acabaren com Camot.

«Acabaren com Camot: Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)» és una de les obres més famoses i elogiades de l’escriptor Manel Arcos. Es tracta d’un encomiable treball d’investigació que sorprén per l’estil depurat i àgil de la narració i que, malgrat l’abundància torrencial de dades, no perd en cap moment l’amenitat i l’expressivitat literària.

Aquest llibre d’investigació, considerat un dels més destacats i llegits dels últims anys, ha consagrat l’escriptor Manel Arcos com un dels principals experts en l’estudi del bandolerisme valencià del segle XIX.

____________________

«L’autor ha esmerçat temps, paciència i una dedicació exhaustiva en la recerca de documentació: arxius, protocols, hemeroteques, biblioteques, lligalls, etc., a més, ha estirat del cabdell de la tradició oral i l’imaginari col·lectiu contrastant-los amb la documentació oficial fins destriar la veracitat dels fets i trobar-se amb uns personatges ben allunyats de l’estereotip popular i de les llegendes romàntiques que ens presenten un bandoler que roba als rics i poderosos per a repartir el botí entre els menesterosos, o el bandoler que lluita contra les injustícies del poder afavorint la llibertat i la felicitat del poble menut. […] Escrit amb l’agilitat verbal del periodista d’investigació, Arcos ens ofereix la narració rigorosa d’uns fets certs, d’una història recuperada.»

(Antoni Zaragozà, «Posdata»)